Benvinguts al meu blog personal

Aquest espai ha estat pensat per mostrar fotografies, exposar treballs personals i activitats desenvolupades a la natura, així com experiències viscudes al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa. També curiositats i informació sobre diverses espècies, principalment de fauna.

FOTOGRAFIES

Totes les fotografies del blog son pròpies. Si hi esteu interessats, necessiteu fotografies pels vostres treballs o altres usos no dubteu de posar-vos en contacte: golfomega@hotmail.com
Si utilitzeu alguna de les fotografies del blog, citeu-ne l'autor i la procedència.

16/03/2009

02/10/2008

Projecte Mussol al Dossier de Projectes de la XCT


El Projecte Mussol ja forma part del Dossier de Projectes de Custòdia (DPC) de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). En aquest dossier es poden trobar 22 projectes seleccionats, pels quals es busca finançament per mitjà d’empreses privades i institucions que vulguin donar suport a projectes mediambientals i de conservació, que porten a terme les entitats de custòdia (ECT), que en la seva major part són organitzacions sense ànim de lucre.
En el cas particular de la nostra entitat, el GNO (Grup de Naturalistes d’Osona), basa la seva activitat en el voluntariat, i els fons que arriben pels projectes van destinats a materials i a activitats tècniques molt específiques.
Si sou una empresa i esteu interessats en col•laborar en el projecte de conservació del mussol comú a Osona podeu trobar informació més detallada a:

http://www.dpcxct.org/18.htm

22/09/2008

Reportatge del Medi Ambient de TV3: La mobilitat dels peixos de riu

El passat dia 18 de Setembre va ser emès un reportatge del programa de TV3: El Medi Ambient sobre la mobilitat dels peixos de riu a casa nostra. L’eix central del reportatge és l’estudi que està efectuant el CERM (Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis) i encarregat per l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) en diversos trams de rius de Catalunya sobre la mobilitat del peixos i en quina mesura tenen capacitat de superar les barreres que hi ha els rius les diverses espècies, i segons les classes d’edat.
En el cas concret de la Llémena (Girona) es valorarà l’eficàcia d’un pas de peixos construït en una estació d’aforament de l’ACA.
Per conèixer més coses sobre el tema, és millor que feu un cop d’ull al reportatge.

Reportatge El Medi Ambient de TV3: La mobilitat dels peixos de riu

18/09/2008

Records: Immersions a les Illes Galapagos

video

Conèixer les Illes Galàpagos és en si mateixa una experiència inoblidable. Tenir a més la oportunitat de poder fer immersió a les seves aigües és un plaer que es pot comparar amb ben poques coses...
Revisant alguns arxius he recuperat un parell de talls enregistrats durant el viatge que varem realitzar l’any 2005, i que corresponen a imatges submarines de dues de les espècies marines més emblemàtiques de les illes: els lleons marins i el tauró de puntes blanques de les Galàpagos. Les imatges van ser enregistrades amb la càmera compacta amb la que em vaig iniciar al fotosub, una Sony Cybershot amb carcassa també Sony i sense il•luminació auxiliar, i no gaudeixen de massa qualitat però donen una idea de la magnifica sensació que és nedar al costat d’aquests magnífics animals.
El primer tall correspon al lleó marí de les Galàpagos (Zalophus californianus wollebacki). No es tracta d’una foca, els lleons marins pertanyen a la família del otàrids i no a la dels fòcids, distingim les dues famílies per la presència d’orelles aparents (els otàrids tenen orelles i les foques i espècies més pròximes no).
Les imatges són preses prop de l’illot de Leonera a la illa de Santa Cruz, en moltes ocasions les immersions a les Galàpagos no resulten senzilles a causa de les corrents. Per la seva situació geogràfica i la seva activitat tectònica, l’arxipèlag es caracteritza per ser un punt de confluència de corrents. Una d’aquestes corrents, la de Humbold, que puja des del sud resseguint la costa americana aporta aigües fredes, i aquest fet alhora possibilita la vida de certes espècies que a priori serien del tot inesperables a latituds equatorials, com per exemple els pingüins de les Galàpagos (Spheniscus mendiculis).
Són aquestes corrents fredes, també, les que aporten nutrients des de les profunditats oceàniques i possibiliten la gran riquesa biològica de les aigües d’aquestes illes. Com es pot observar en el tall, l’individu que hi apareix va marcat de les dues extremitats anteriors. De la mateixa manera que els ocells i altres animals, els biòlegs que treballen a les illes, marquen els lleons marins per seguir l’evolució de les poblacions i per estudiar-ne la mobilitat i el seu estat de conservació. Bona part d’ells estan marcats. Són animals curiosos i juganers en certes ocasions, però en època de zel també territorials i els mascles adults dominants defensen el seu “aren” de manera molt agressiva, us ho puc assegurar...
Si deixar que els lleons marins t’inspeccionin de dalt a baix és fabulós, que els taurons et voregin exhibint supèrbia i dinamisme fa que assoleixis el clímax...
video

10/09/2008

Nova amenaça pels nostres rius: la Llagosta Autraliana d'aigua dolça

Llagosta australiana d’aigua dolça (Cherax quadricarinatus)

El cranc de riu Cherax quadricarinatus conegut com a llagosta australiana d’aigua dolça o cranc de riu de pinces vermelles és un astàcid originari del nord-est d’Austràlia i Nova Guinea, actualment la seva distribució ha augmentat espectacularment degut a la rellevància que ha pres en el món de la aqüicultura, tant per la seva utilització a nivell gastronòmic com en aquariofília.
Tractant-se d’un cranc de riu bentònic sembla ser que en el seu hàbitat natural els cursos fluvials presenten un règim semblant als mediterranis, i durant les èpoques de poques precipitacions s’acumulen en gorgs amb aigua on esperen de nou les pluges.
Es per tant, una espècie amb poca agressivitat intraespecífica, aquest fet fa que tolerin densitats d’individus gens menyspreables, podent assolir en el camp de l’astacicultura densitats de fins a 50 individus per m3 i mantenir una desena d’individus en un aquari de mida petita-mitjana.
Assoleixen una mida màxima de 20 centímetres (des del rostre al tèlson) i una mida de pinces més que considerable, aquest fet converteix els individus grans en animals manipulació perillosa. Aquests individus grans poden arribar a pesar 250 gr.
Per aquests motius l’espècie suposa un important augment de productivitat potencial de les explotacions d’astacis, i proliferen les astacifactories dedicades al seu cultiu arreu del món. Sembla ser apreciada des del punt de vista gastronòmic i es paga a nivell de consumidor al voltant dels 20 – 25 dòlars el Kg. A més és una espècie poc exigent des del punt de vista de la qualitat de l’aigua. Accepta aigües dures o toves, nivells moderats de matèria orgànica i uns nivells d’oxigen superiors als 5 mg/l.
Suporta uns rangs de temperatura d’entre els 10 i 35ºC, amb els òptims entre 23 i 29ºC. A 25ºC assoleix la mida comercial (50 gr.) als 6 mesos.
Rep el nom de cranc de riu de pinces vermelles per una taca d’aquesta coloració que presenten els mascles a les pinces, taca que no presenten les femelles.
Segons diverses fonts, els graus de tolerància varien els seus valors extrems, però queda molt clar que és una espècie de gran adaptabilitat i resistència.
Desde fa temps es poden adquirir per internet i últimament es poden adquirir en botigues especialitzades sense cap tipus de restricció. Tractant-se d’una espècie potencialment invasora que podria seguir causant importants desequilibris als nostres ecosistemes fluvials, s’ha de demanar molta cura i sentit comú a aquelles persones que adquireixin exemplars d’aquesta espècie.

07/09/2008

Martinet dels esculls o un híbrid?


El passat dilluns dia 1 de Setembre va arribar al Centre de Torreferrussa, de mans dels Agents Rurals, una ardeid procedent de Parc de Diagonal Mar. Segons sembla aquest individu ja havia estat observat a la zona i prèviament a la colònia d’ardeids del Parc Zoològic de Barcelona, almenys des del 20 de Maig, i pel que sembla gran nombre d’ornitòlegs havien visitat la zona per tal d’observar-lo.
Considerada com a raresa sembla ser que la identificació correspondria a un martinet del esculls (Egretta gularis) o a un híbrid entre martinet dels esculls i un martinet blanc (Egretta garzetta), opció més àmpliament acceptada.
Desgraciadament, l’individu va arribar en un estat molt precari i va morir poques hores després de l’ingrés.
Es van recollir mostres a fi i efecte de possibles estudis genètics posteriors per tal de determinar de quina espècie es tractava.


Elena Obon (Veterinaria del CRFS) revisant el martinet

Serp d'aigua o serp pudenta

03/09/2008

Cranc Senyal

Cranc Senyal (Pacifastacus leniusculus)


El Cranc Senyal (Pacifastacus leniusculus) és un cranc de riu introduït la dècada dels 70, de la mateixa manera que el cranc de riu americà. Ambdues espècies, d’origen nord-americà (Procambarus clarkii), van arribar als cursos fluvials fruit de fugues de astacifactories, centres de cultiu de crancs, activitat econòmica que en aquella època tenia un gran pes. El cultiu de les espècies americanes havia de suposar un augment de la producció i de mercat de l’explotació del cranc de riu, ja que al tenir un metabolisme, i per tant un creixement més ràpid que el cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) suposaria un augment de beneficis. Amb les fugues dels centres de cultiu i les posteriors translocacions realitzades per pescadors i altres actors que pretenien tenir vora de casa aquests crancs es va iniciar la dispersió.
Les característiques biològiques d’aquestes espècies han permès una ràpida expansió de les seves poblacions. El seus amplis rangs de tolerància a la manca d’oxigen, a la contaminació, a forts períodes de manca d’aliment i la seva major resistència a la sequera i en el cas del cranc roig americà a potencials desplaçaments fora de l’aigua, han fet que paulatinament s’hagin anat “apoderant” de territoris on abans campava el nostre cranc de riu autòcton.
A la competència pel territori i l’alimentació s’ha d’afegir a aquesta problemàtica que les espècies al.lòctones americanes són portadores d’un oomicet que causa l’anomenada “Pesta dels crancs”: l’afanomicosis. Aquest oomicet: Aphanomyces astaci és un paràssit obligat dels cranc de riu. Tot i que infecta les dues espècies americanes, aquestes posseeixen un sistema immunitari que permet frenar el creiexement de les hifes mitjançant un sistema de mielinització, que encapsula les hifes i n’impedeix el creixement i l’expansió des de la cutícula fins el sistema nerviós, fet que els causaria la mort. En certes condicions de marcat estrès, o per causa d’altres afeccions com ferides o infeccions produïdes per altres paràsits, que causen el desajustament del sistema immunitari, en equilibri amb la infecció, els arriben a causar la mort.
En el cas dels cranc de riu autòcton i la resta d’espècies europees, mancades d’aquest mecanisme del sistema immunitari, la infecció suposa la mort segura, no tant sols de l’individu, sinó de la població sencera.
Per aquest motiu uns vint anys enrere la gran majoria de poblacions de cranc de riu autòcton van desapareixer. Tant sols van aguantar l’efecte devastador del cranc roig americà i de l’afanomicosi aquelles poblacions reductuals, que per diverses circumstàncies, van quedar aïllades de les amenaces.
A totes aquestes afeccions s’ha de sumar la contaminació causada per aigües residuals urbanes, els episodis de contaminació aguts i difusos tant d’aigües urbanes com agrícoles o ramaderes (pesticides i purins) que periòdicament han devastat literalment la fauna fluvial en certs punts de les nostres terres. La manca de pluges dels darrers anys i les extraccions tant legals com il•legals d’aigua, tant particular com industrials és un factor més encontra de la conservació de l’espècie. No cal ni mencionar el furtivisme.

01/07/2008

Una serp verda alliberada


La serp verda (Malpolon monspesulanus) és una les espècies d’ofidis de casa nostra que poden arribar a tenir una gran mida (fins a 2 metres). És una espècies verinosa, tot i que no suposa un perill per l’home a no ser que la víctima de la seva mossegada presenti una reacció anafilàctica a la seva toxina. És una espècie opistoglifa, això significa que les dents per on injecta el verí estan situades a la part més posterior de la mandíbula, això fa que tot i que mossegui li sigui difícil d’inocular el verí, a no ser que la mossegada sigui profunda, és per això que l’aplicació de la toxina sigui més efectiva en víctimes de mida reduïda (que són usualment altres serps i micromamífers o fins i tot cries de conill).
És usual que certs individus d’espècies reptilianes arribin a centres de recuperació de fauna provinents de captures fortuïtes en indrets on causen alarma, en moltes ocasions per desconeixença i per la mala reputació que arrosseguen des de tota la vida. Quan aquests individus no presenten cap trauma o patologia s’alliberen de nou al medi ambient en zones aïllades de perills potencial per ells, com ara carreteres o vies de tren, i allunyades de nuclis urbans o masies on poden ser víctimes de les pors que, en ocasions, generen a l’home.

14/06/2008

Pesca elèctrica a l'Avenc



Divendres dia 13 de juny, es va realitzar una sortida de camp a la finca dels Cingles de l’Avenc. Va resultar ser una sortida d’allò més interessant. L’equip de camp estava format per Marc Ordeix i Núria Sellarès, del MIT-CERM (Museu Industrial del Ter – Cerntre d’Estudis dels rius Mediterranis) i membres del GNO (Grup de Naturalistes d’Osona) i jo mateix. L’objectiu de la sortida era realitzar una pesca elèctrica en un tram del Torrent de l’Abeurador on crèiem que podria ser l’únic punt de la finca susceptible de mantenir una població de peixos, donat el règim hídric d’aquesta part del torrent, ja que a diferència de la resta de punts, en aquest tram, sempre hi ha presència d’aigua.
La jornada es va iniciar amb un bonic espectacle brindat per una setantena de voltors (Gyps fulvus) molt a prop de la casa de Rajols. Després d’això ens varem encaminar al tram on teníem pensat realitzar la pesca elèctrica.
Remuntant el Torrent de l’Abeurador, envoltat d’avellanosa (Corylus avellana) i faig (Fagus sylvatica), i després de mostrejar un primer sector de gorgs, el torrent desapareix sota el nostres peus, per deixar un tram sec. Al final d’aquest tram, de nou un espectacle natural digne de veure. El torrent, que baixa ple d’aigua des del sector superior desapareix literalment davant nostre després d’un bonic salt d’aigua.


Aquest fenomen és degut a que el Torrent de l’Abeurador passa literalment per sobre de la cova del Serrat del Vent i és en aquesta zona del torrent on hi ha dues sortides. En una d’aquestes és on la cova s’empassa el torrent. La Cova del Serrat de Vent és una formació càrstica en gresos, descoberta el 1979 i que en aquell moment va presentar 2,5 Km, avui dia després de noves exploracions arriba a 4.273 m. Això la fa la cova més llarga del món excavada en gresos. Podeu trobar més informació sobre la cova a la fitxa descriptiva de l’Inventari d’Interès Geològic del DMAH i que correspon al Geòtop 215.
El resultat del mostreig: ni rastre de peix, com ja esperàvem. Però ens emportem una molt bona informació de l’estat ecològic del torrent, ja que en un dels sectors mostrejats hi hem trobat una elevada densitat de larves de salamandra (Salamandra salamandra).

La última activitat del dia es va desenvolupar a la bassa de davant de la casa de l’Avenc. A la bassa s’hi van introduir peixos exòtics, i l’objectiu era determinar de quines espècies es tractava, per tal de plantejar accions per afavorir la biodiversitat d’amfibis. El resultat de la pesca va ser la presència de carpins (Carassius auratus) i capgrossos de gripau comú (Bufo bufo). El carpí daurat és una espècie introduïda originària d’Asia, és el típic peix de color que trobem un moltes basses i parcs de casa nostra. S’alimenta removent el fons de les basses (llims i argiles) per tal de capturar quironòmids i altres invertebrats, això fa que l’aigua d’aquestes basses sempre sigui tèrbola, per aquest fet i per la pressió directa de depredació sobre postes i larves d’amfibis fa que aquest tipus de fauna en surti molt mal parada. La presència de capgrossos de gripau s’explica ja que els carpins els desprenien com a presa degut a certes substàncies que es troben a la seva pell.