Benvinguts al meu blog personal

Aquest espai ha estat pensat per mostrar fotografies, exposar treballs personals i activitats desenvolupades a la natura, així com experiències viscudes al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa. També curiositats i informació sobre diverses espècies, principalment de fauna.

FOTOGRAFIES

Totes les fotografies del blog son pròpies. Si hi esteu interessats, necessiteu fotografies pels vostres treballs o altres usos no dubteu de posar-vos en contacte: golfomega@hotmail.com
Si utilitzeu alguna de les fotografies del blog, citeu-ne l'autor i la procedència.

3 de set. 2008

Cranc Senyal

Cranc Senyal (Pacifastacus leniusculus)


El Cranc Senyal (Pacifastacus leniusculus) és un cranc de riu introduït la dècada dels 70, de la mateixa manera que el cranc de riu americà. Ambdues espècies, d’origen nord-americà (Procambarus clarkii), van arribar als cursos fluvials fruit de fugues de astacifactories, centres de cultiu de crancs, activitat econòmica que en aquella època tenia un gran pes. El cultiu de les espècies americanes havia de suposar un augment de la producció i de mercat de l’explotació del cranc de riu, ja que al tenir un metabolisme, i per tant un creixement més ràpid que el cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) suposaria un augment de beneficis. Amb les fugues dels centres de cultiu i les posteriors translocacions realitzades per pescadors i altres actors que pretenien tenir vora de casa aquests crancs es va iniciar la dispersió.
Les característiques biològiques d’aquestes espècies han permès una ràpida expansió de les seves poblacions. El seus amplis rangs de tolerància a la manca d’oxigen, a la contaminació, a forts períodes de manca d’aliment i la seva major resistència a la sequera i en el cas del cranc roig americà a potencials desplaçaments fora de l’aigua, han fet que paulatinament s’hagin anat “apoderant” de territoris on abans campava el nostre cranc de riu autòcton.
A la competència pel territori i l’alimentació s’ha d’afegir a aquesta problemàtica que les espècies al.lòctones americanes són portadores d’un oomicet que causa l’anomenada “Pesta dels crancs”: l’afanomicosis. Aquest oomicet: Aphanomyces astaci és un paràssit obligat dels cranc de riu. Tot i que infecta les dues espècies americanes, aquestes posseeixen un sistema immunitari que permet frenar el creiexement de les hifes mitjançant un sistema de mielinització, que encapsula les hifes i n’impedeix el creixement i l’expansió des de la cutícula fins el sistema nerviós, fet que els causaria la mort. En certes condicions de marcat estrès, o per causa d’altres afeccions com ferides o infeccions produïdes per altres paràsits, que causen el desajustament del sistema immunitari, en equilibri amb la infecció, els arriben a causar la mort.
En el cas dels cranc de riu autòcton i la resta d’espècies europees, mancades d’aquest mecanisme del sistema immunitari, la infecció suposa la mort segura, no tant sols de l’individu, sinó de la població sencera.
Per aquest motiu uns vint anys enrere la gran majoria de poblacions de cranc de riu autòcton van desapareixer. Tant sols van aguantar l’efecte devastador del cranc roig americà i de l’afanomicosi aquelles poblacions reductuals, que per diverses circumstàncies, van quedar aïllades de les amenaces.
A totes aquestes afeccions s’ha de sumar la contaminació causada per aigües residuals urbanes, els episodis de contaminació aguts i difusos tant d’aigües urbanes com agrícoles o ramaderes (pesticides i purins) que periòdicament han devastat literalment la fauna fluvial en certs punts de les nostres terres. La manca de pluges dels darrers anys i les extraccions tant legals com il•legals d’aigua, tant particular com industrials és un factor més encontra de la conservació de l’espècie. No cal ni mencionar el furtivisme.